Un mon que mareja

Desde la meva finestra al carrer Rosari num 2 de Viladecavalls puc veure la societat que m’envolta. Una societat que viu el dia a dia intentant compaginar les seves obligacions amb el seu lleure, una societat consumista que es preocupa pel medi ambient i el maleït canvi climàtic, una societat que cada cop fa més números a finals de més per pagar la hipoteca, el cotxe, l’escola dels nens, etc. Una societat que viu la vida, encara que potser fa molt temps que ha deixat de preguntar-se quin cony de vida viu perquè mai ha trobat cap explicació; ho sento jo no la puc donar, jo tampoc entenc rés.

Sempre ens han explicat que el món donava 1 volta sobre si mateix cada 24hores i que trigava 360 dies en donar la volta al Sol. Crec que s’equivoquen, el Món gira a una velocitat incalculable, tant que ens estem carregant l’harmonia climàtica que ens ha acompanyat durant segles, tant que hem perdut el Nord, tant que el que servia fa dos dies ara està totalment anticuat.Amb aquesta perspectiva, hom pot pensar que estic pensar en suïcidar-me i que aquesta es una carta de acomiadament. Ho torno a sentir, però tampoc es aquest el meu objectiu.

He decidit crear aquest blog pel senzill motiu n’estic fart de mirarm-ho desde la finestra de casa meva. Estic fart d’escoltar que els catalans som “unos separatistas insolidarios”, es que no poden entendre que tenim una cultura i una llengua pròpia, que no parlem el nostre idioma per fer la punyeta a ningú, que ho fem senzillament perquè es el nostre, el que hem après i el que ens agrada?. Estic fart de veure com les manifestacions han perdut la seva identitat i han passat de ser un crit revolucionari del poble per millorar les seves condicions de vida a ser una simple arma electoralista ( la mateixa arma que està fent un autèntic genocidi a l’Irak, però com queda molt lluny no se’n recorden) . Fart de contemplar com el meu petit poble, Viladecavalls, creix desmesuradament i es converteix en una ciutat dormitori on com va dir una veïna meva, la gent ja no es saluda pel carrer. Fart de comprovar en la meva pròpia pell que per independitzar-te depens d’una boleta que et doni la oportunitat d’hipotecar-te durant 40 anys en una “vivenda de protecció oficial”. Fart de veure com el meu alcalde surt cada setmana al diari prometen un munt de coses que mai es fan. Fart en definitiva, de girar amb el món al ritme que han decidit uns quants sense preguntar si aguantariem el ritme.

Es per això que aquí no trobareu sol.lucions, però si us puc fer reflexionar durant 5 minuts al dia dels problemes que ens envolten em donaré per satisfet. Com va dir Achero Mañas “Ya que no podemos cambiar el mundo, intenta que el mundo no te cambie a ti”.

Gràcies per visitar el meu blog.

Manel Martínez.