Fart de mentides i mentiders

La situació de Viladecavalls es crítica, això ja ho sap tothom. Ja no es per la falta de recursos econòmics, que també, sinó per quelcom mes preocupant: la mancança d'escrúpols de tots els regidors que han format govern en un moment o un altre. A saber: Regina Parellada, Santi Griera, Antoni Raso, Josep Faure, Esperança Peralta i Jose Valero de CIU; Francisco Garcia i Concepción Martínez regidors sense grup municipal que van formar equip de govern des del primer trieni de 2009, perdó trimestre!, fins al juliol del mateix any i Francisco Vega ( PVA) regidor durant els dos primers anys, aproximadament, de la legislatura.
Tots ells són culpables de que l'Ajuntament estigui investigat per Fiscalia, de que el deute sigui a hores d'ara una incògnita, però superior al 110% permès, de que els nens i nenes del basquet portin 5 anys d'exili, entrenant amb temperatures sota zero a l'hivern i sense que se'ls hi hagi ofert cap solució, de que no tinguem teatre, de que no hi hagin uns serveis socials en condicions, ni un pla de joventut decent, etc
Es cert que qui va encapçalar aquest desgavell durant 6 anys va ser en Sebastià Homs. No seré jo qui el defensi, però una cosa es això i un altre es que fos l'únic responsable. No es just que qui demana respecte per la família del difunt, es renti les mans dient que ella va arribar al Juliol, donant tota la responsabilitat a qui no es pot defensar. No sabrem mai que va passar, però potser eren els altres els qui van portar a la ruïna aquest Ajuntament. Es més fàcil que 6 manipulin i enganyin a 1, que 1 manipuli a 6...
Però això ja es entrar en suposicions que no em pertoquen, si de cas a Fiscalia que ja donarà el seu dictamen quan ho hagi de fer. El que es segur es que els regidors nombrats anteriorment són responsables en tant que han governat en un moment o un altre de la legislatura. No ha estat l'oposició, ni qui hem sigut crítics i que se'ns ha acusat de crispadors, ni el poble, ni els estiuejants que encara queden a Viladecavalls, ni la premsa, ni Generalitat, ni Govern, ni Zapatero, ni Consell Comarcal, ni Diputació, ni el mal temps que està fent. Per ser còmplices d'aquesta situació el PSC va decidir expulsar als seus dos regidors. No per pactar amb CIU, ni per ser rebels o per no baixar-se els pantalons com ens volen fer creure, sinó per convertir-se en còmplices de la nit al dia pel preu d'una cadira. Estic fart d'escoltar mentides del senyor Garcia fent-se el víctima quan es sinó culpable, segur responsable.
Estic fart de que ens enganyin o ens vulguin enganyar, per això quan la Regina va dir que ells portaven al Govern des de Juliol vaig rebentar. Qui mes qui menys porta 3 anys i ella en concret 15.
15 anys en els que el poble l'hi ha pagat un sou amb els seus impostos perquè fes la seva feina. Si te els pebrots i perdó per l'expressió de dir públicament en un ple que va començar a treballar al Juliol que tingui la decència de dimitir, o al menys que retorni tots els diners que ha guanyat per no treballar, ella i tot el qui hagi format govern en aquesta legislatura i ara no vulgui responsabilitzar-se de la situació actual. JA N'HI HA PROU!

QÜESTIÓ DE CRÈDIT

Ara fa poc l’entrenador del Barça, Pep Guardiola, va dir que un equip com el català mai te el crèdit suficient com per garantir pau i tranquil·litat. Deia el bo d’en Pep que el fet de guanyar-ho tot només fa que augmenti la pressió per guanyar més, però no augmenta el crédit ja que el partit més important sempre es el de demà i no el que ja s’ha jugat.

El de Santpedor poques vegades s’equivoca, ni abans com a jugador ni ara com entrenador, però crec sincerament que aquest cop va pecar de prudent.

El Barça ha guanyat el suficient crèdit com per a que l’eliminació en front al Sevilla de la Copa hagi quedat com a una simple anècdota en la seva trajectòria. L’equip i l’entrenador continuen tenint tot l’afecte, la complicitat i el suport de l’afició culé.

Al pol contrari trobem al Reial Madrid. Un equip fet a cop de talonari per guanyar-ho tot, i que va ser eliminat també de la Copa, però amb golejada davant de l’Alcorcón en una de les nits més humiliants per l’equip merengue ( una derrota que es pot comparar només amb el 2-6 de la campanya anterior) i que es troba a 5 punts d’un Barça imbatut en lliga fins al moment. A la capital ja volen jugadors nous, es critica el sistema de l’entrenador i tenen la por al cos de veure com es poden passar un altre any en blanc.

El Barça i el Madrid son dos exemples molt clars del valor del crèdit, de la confianza. Si extrapolem aquest exemple a la vida política, CIU a Viladecavalls jugaria de color blanc. Han basat el seu projecte de poble en la construcció de obres faraòniques a cop de talonari que no veuen el seu final. El Pavelló o els pisos del Carrer Orenetes són clars exemples . El primer després de llegir en Revistes Municipals, diaris i diaris electrònics un munt de vegades la data de termini de les obres, encara està per enllestir. Es cert que l’empresa encarregada va fer suspensió de pagaments, però un cop l’Ajuntament ha pogut continuar amb les obres s’ha trobat que no té diners per acabar-ho i que al projecte inicial no s’havia previst ni el cablejat elèctric, ni els subministraments d’aigua i de gas ( en un error infantil de Toni Florido per cert) El regidor d’Hisenda, Toni Raso, després de trencar-se el cap per quadrar números ha presentat uns pressupostos amb un milió d’euros de dèficit, que evidentment l’oposició no ha aprovat.

En el tema dels pisos encara està per veure que es el que passarà. Fa poc mes d’un any li vaig comentar al Sebastià que penses que podia fer pisos amb preu protegit no només per joves, que potser hi havia gent de mitjana edad que també ho necessitava. Evidentment no em va voler escoltar amb lo que el número de possibles destinataris d’aquests pisos es redueix considerablement. Si tenim en compte el preu desorbitat del metre quadrat i la precarietat laboral existent avui en dia ( sobretot amb els joves) ens trobem amb el dubte de no saber si hi haurà suficients compradors. El problema afegit està en que altres obres han estat realitzades amb els diners que ha de generar Viladecavalls Multigestió, com els camps de gespa, i que si els pisos no es venen, l’endeutament de Viladecavalls serà molt superior al 110% permès.

En definitiva, tenim un govern al poble caduc, un govern que no ha gestionat amb prudència els impostos dels seus veïns, un govern amb baralles internes des del començament de la legislatura ( primer amb la PVA, després amb els dos regidors no adscrits i ara entre CDC i UDC), un govern sense idees que no aposta ni per la cultura ni pels joves, un govern de dretes que ha apostat pel totxo i es troba en crisis, en una crisis econòmica desmesurada i una crisis de valors sense precedents.

Un govern que ha perdut el crèdit. El crèdit econòmic i el personal, el crèdit de la confiança.

El carrer de la discriminació

Avui dilluns s’inaugura el carrer Antoni Soler i Hospital.

Com sol succeir al poble de Viladecavalls, es construeix, s’edifica, es creen nous espais vulnerant massa sovint els drets de les persones discapacitades.

En la inauguració del carrer esmentat, no s’ha tingut present la discapacitat visual, si que es cert que al principi del carrer consta un paviment de senyalització tàctil, però no s’ha aplicat el mateix criteri a tota l’obra.

Des de fa mesos m’he reunit amb polítics i tècnics de l’ajuntament per assessorar i esmentar el compliment de lleis, ordenances i requisits per complir amb l’accessibilitat, el resultat està a peu de carrer, un acte més de discriminació que mostra la voluntat i consciència del nostre ajuntament envers les persones amb discapacitat.

No parlo d’opinions, sinó de fets. El parlament europeu va aprovar una llei a la no discriminació i els requisits tècnics als quals em refereixo consten clarament amb una guia publicada al 2005 per el Ministerio de Sanidad y Política Social del govern espanyol.

No creem més barreres, suprimint-les!

Jordi Dueso

Veí de Vila, membre de l’entitat Dismifisics i de la Taula de Discapacitats de l’Ajuntament de Terrassa

Bon any 2010

Després d'uns dies de vacances a Venezuela, es hora de tornar a la realitat. Amb 20º menys que ahir i algun kilet de mes es hora de plantejar nous reptes i objectius per aquest any que entra. Un any que tant de bó sigui satisfactori per tothom, un any en que els somnis i projectes de tots nosaltres es facin realitat, o al menys millorin la situació actual.

Per a mi aquests dies de vacances m'han servit per reflexionar i veure amb millor perspectiva les coses, encara que també per conèixer un altre realitat social, política i cultural. El viatge en sí, tenia però un altre objectiu molt mes personal i satisfactori: conèixer en persona als meus futurs sogres i cunyades. Una família meravallosa de la que ja em sento un més.

De tot aquest viatge i de les seves conclusions us aniré parlant poquet a poquet. De moment el que puc dir i em fa més il·lusió es que l'Ana i jo em decidit casar-nos el proper 11 de Setembre!

Una abraçada a tothom, us desitjo de tot cor una bona entrada d'any!