Ja ha començat la campanya electoral per decidir el futur de Catalunya dels propers 4 anys. El 28 de Novembre s’obriran les urnes i tots els catalans majors d’edat tindrem la llibertat d’exercir el nostre deure de votar als nostres representants al Parlament de la Generalitat. Curiosament la cita tindrà lloc un dia abans del Barça-Madrid, que es jugarà excepcionalment en dilluns a causa precisament de les eleccions. Dic curiosament perqué darrerament les eleccions semblen partits de futbol.
D’un temps ençà les persones votem perqué som d’un partit o un altre pel mateix motiu que un es del Barça, de l’Espanyol o del Madrid. Som afins a un partit per tradició familiar, pel cercle d’amistats que tenim, per modes, per rebeldia o fins i tot perqué hi ha candidats més guapos que altres.
La desafecció política es cada vegada més evident , els vots en blanc ja seríen la tercera força mes votada actualment, i possiblement l’abstenció tinguès prop de la majoria absoluta. Dades que sense dubte, ens allunyen cada cop més de la democràcia que tant va costar d’aconseguir.
Però per què passa tot això? Les respostes habituals son: “la crisis, la corrupció, els polítics no ens escolten” i el ja tópic i típic “tots són iguals”. Permeteu-me que jo tingui un altre teoria totalment diferent i totalment enfrontada. Una teoria suposo que mal vista per la societat i per la qual molta gente m criticarà ( només espero que reflexineu abans de dir-me de tot): La política es un reflexe de la societat.
Vivim en una societat consumista on ja tot si val. Parlem de crisis mentres parlem amb l’I-phone o la Blackberry des del mans lliures del nostre cotxe. Alguns están a l’atur, però treballen en negre. Altres critiquen al seu veí, al seu germà o al seu amic només per enveja. Passem hores i hores veient programes del cor ( encara no se perqué els hi diuen així si tenen de tot menys sensibilitat), intentem cobrar molts diners treballant el menys possible, ens hem endeutat amb hipoteques, cotxes, prestecs per viatges i targetes de crèdit per fer la compra del mes ( que el sou va gairebé integre per pagar al banc), no recollim els excrements del nostre gos ( sobretot els qui el passejen pel parking del carrer Orenetes), no separem les escombreries i quan arribem a casa intentem mirar el menys possible a la nostra parella, no sigui cas que es doni compte que hem vist i dessitjat a a una dona o un home desconegut/da pel carrer.
Això si, volem que els polítics siguin honestos, impoluts, que discuteixin amb serenor i siguin els salvadors del Món en aquesta maleida crisis capitalista inventada pels bancs.
Jo no dic que tenim el que ens mereixem, ni que tots els polítics siguin uns barruts ni que els ciutadans siguem uns malparits; però si que he volgut caricaturitzar una mica la nostra societat per fer autocrítica i millorar les coses.
Crec sincerament que les persones som el motor del poble. Crec que primer hem de canviar nosaltres per canviar les coses, es a dir, hem de ser conseqüents.
Dit això, crec que hi ha tres sortides:
1er.- Fer una Revolució, cremar-ho tot i recomençar. Us imagineu que pasaria si de cop i volta cap de nosaltres paguem les hipoteques? En tres mesos com a molt rebentariem el sistema. Però com he dit abans el sistema es un reflexe de la nostra societat. Acabariem amb ell si, però segurament inventariem un pitjor. Un totalment caòtic, per tant ara per ara millor descartar-ho
2on.- Anar tots a votar el 28 de Novembre! Donar una lliçó ética als gobernants sent conseqüents amb els nostres ideals ,que tots els tenim encara que potser una mica adormits. I quan dic tots vull dir tots, partits polítics inclosos. Tenim la sort de poder votar per algú que defensi la independencia del nostre poble ( ERC), per algú que defensi els interessos de la burgesia catalana i de l’esglesia ja que d’aquesta manera beneficiaria al poble ( CiU), per algú que vulgui una Espanya unida i única on els poders tant econòmics com socials estiguin poc repartits per tenir més control sobre la societat i on l’estat sigui el menys intervencionista possible (PP), per algú que defensi una societat ecologista i “progre-hippie-pija” (IC-V), o per algú que lluiti pels drets dels treballadors ( ja siguin operaris, encarregats, metges o empresaris) sota una óptica social i global, una Catalunya Federal on hi cap tothom i amb les paraules treball i solidaritat com a bandera ( PSC). També hi ha altres partits minoritaris, però no conec la seva ideología, ni tan sols la de C’s que em sembla un partit demagog que va on bufa el vent. Si algú ha notat que he estat una mica partidista defensant al PSC te raó, soc socialista, però això ja ho sabieu.
Aquesta segona opció sembla molt bona perqué si el sistema i els partits polítics són un reflexe de la societat, estaríem donant una bombona d’oxigen d’ideals als nostres dirigents. Votar amb raó de causa ens dona froça per exigir, però si a sobre actuem conseqüenment amb el que hem votat, segur, segur que d’aquí poc les coses comencen a millorar. Si més no, tindrem un parking al carrer de les Orenetes net de merda i no ens embrutariem les sabates, que ja es alguna cosa per començar.
3er. Passar de tot i veure el dilluns 29 el Barça- Madrid. No servirá per canviar res, però si guanya el Barça ens anirem contents a dormir aquella nit.
Espero que l’article us hagi divertit una mica i us hagi servit per reflexionar. Si a sobre sou dels que votareu amb conseqüència, espero que ho feu pel PSC. Els ideals que hi ha darrera d’aquestes sigles van més enllà de modes i paraules buides. Els ideals del PSC són el reflexe de la societat en que jo vull viure
