QÜESTIÓ DE CRÈDIT

Ara fa poc l’entrenador del Barça, Pep Guardiola, va dir que un equip com el català mai te el crèdit suficient com per garantir pau i tranquil·litat. Deia el bo d’en Pep que el fet de guanyar-ho tot només fa que augmenti la pressió per guanyar més, però no augmenta el crédit ja que el partit més important sempre es el de demà i no el que ja s’ha jugat.

El de Santpedor poques vegades s’equivoca, ni abans com a jugador ni ara com entrenador, però crec sincerament que aquest cop va pecar de prudent.

El Barça ha guanyat el suficient crèdit com per a que l’eliminació en front al Sevilla de la Copa hagi quedat com a una simple anècdota en la seva trajectòria. L’equip i l’entrenador continuen tenint tot l’afecte, la complicitat i el suport de l’afició culé.

Al pol contrari trobem al Reial Madrid. Un equip fet a cop de talonari per guanyar-ho tot, i que va ser eliminat també de la Copa, però amb golejada davant de l’Alcorcón en una de les nits més humiliants per l’equip merengue ( una derrota que es pot comparar només amb el 2-6 de la campanya anterior) i que es troba a 5 punts d’un Barça imbatut en lliga fins al moment. A la capital ja volen jugadors nous, es critica el sistema de l’entrenador i tenen la por al cos de veure com es poden passar un altre any en blanc.

El Barça i el Madrid son dos exemples molt clars del valor del crèdit, de la confianza. Si extrapolem aquest exemple a la vida política, CIU a Viladecavalls jugaria de color blanc. Han basat el seu projecte de poble en la construcció de obres faraòniques a cop de talonari que no veuen el seu final. El Pavelló o els pisos del Carrer Orenetes són clars exemples . El primer després de llegir en Revistes Municipals, diaris i diaris electrònics un munt de vegades la data de termini de les obres, encara està per enllestir. Es cert que l’empresa encarregada va fer suspensió de pagaments, però un cop l’Ajuntament ha pogut continuar amb les obres s’ha trobat que no té diners per acabar-ho i que al projecte inicial no s’havia previst ni el cablejat elèctric, ni els subministraments d’aigua i de gas ( en un error infantil de Toni Florido per cert) El regidor d’Hisenda, Toni Raso, després de trencar-se el cap per quadrar números ha presentat uns pressupostos amb un milió d’euros de dèficit, que evidentment l’oposició no ha aprovat.

En el tema dels pisos encara està per veure que es el que passarà. Fa poc mes d’un any li vaig comentar al Sebastià que penses que podia fer pisos amb preu protegit no només per joves, que potser hi havia gent de mitjana edad que també ho necessitava. Evidentment no em va voler escoltar amb lo que el número de possibles destinataris d’aquests pisos es redueix considerablement. Si tenim en compte el preu desorbitat del metre quadrat i la precarietat laboral existent avui en dia ( sobretot amb els joves) ens trobem amb el dubte de no saber si hi haurà suficients compradors. El problema afegit està en que altres obres han estat realitzades amb els diners que ha de generar Viladecavalls Multigestió, com els camps de gespa, i que si els pisos no es venen, l’endeutament de Viladecavalls serà molt superior al 110% permès.

En definitiva, tenim un govern al poble caduc, un govern que no ha gestionat amb prudència els impostos dels seus veïns, un govern amb baralles internes des del començament de la legislatura ( primer amb la PVA, després amb els dos regidors no adscrits i ara entre CDC i UDC), un govern sense idees que no aposta ni per la cultura ni pels joves, un govern de dretes que ha apostat pel totxo i es troba en crisis, en una crisis econòmica desmesurada i una crisis de valors sense precedents.

Un govern que ha perdut el crèdit. El crèdit econòmic i el personal, el crèdit de la confiança.