Un conte: Els tres viatgers.

Hi havia una vegada 3 amics: el Santi, l’Anna i ‘Albert. Tots tres tenien unes vides molt agitades i molts projectes de futur. Coincidint amb l’arribada de l’estiu, van començar a planejar les vacances. Eren temps de crisis, però tot i així havien aconseguit estalviar una mica de diners per poder tenir aquest petit plaer durant 2 setmanes.
El Santi va decidir fer un viatge a la India, l’Anna a Londres i l’Albert al Marroc. Tots tres sortien el mateix dia i van quedar per fer un cafè abans de marxar. Aquell mateix dia es van fer una gran abraçada i van quedar a la mateixa cafeteria 15 dies desprès per explicar-se les noves experiències, ja se sap que l’home es un animal de costums.
Un cop van tornar, cap d’ells semblava el mateix.
L’Albert es va deixar portar per la màgia del món àrab. Es va perdre pels carrers de Casablanca i va entendre millor aquella cultura desconeguda per ell. Parlava del Marroc amb melangia i no acabava de trobar el seu lloc en el seu retorn. Tenia els ulls plorosos i tant en Santi com l’Anna van deduir que s’havia enamorat d’alguna noia del país veí.
L’Anna en canvi, parlava de tot el que havia fet a Londres. Va veure museus, el Big Ben, el musical de Cats... i inclús va estar un dia sencer viatjant amb l’espectacular metro anglès. Semblava excitada i no deixava de comparar els dos països, on el nostre sortia clarament perdedor. Ella també volia tornar, els altres dos amics sabien que l’Anna era molt inquieta i van pensar que el poble se l’hi havia fet petit. Van creure que Londres era la ciutat ideal on l’Anna podia fer realitat els seus somnis.
El Santi es veia realment calmat. Va ser el que menys anècdotes va explicar i estava content d’estar a casa un altre cop. Va recórrer el país amb motxilla o al menys això deia ell; perquè vist el seu estat tant l’Anna com l’Albert van pensar que el mes segur es que el Santi hagués descansat en les platges paradisíaques i les muntanyes màgiques del món hindú.
Com 15 dies abans tots tres es van fer una gran abraçada, van respirar fort i desprès d’un silenci van marxar a casa pesant en els seus viatges.
Tots es van equivocar.
L’Albert no s’havia enamorat de cap noia. L’Albert va descobrir una part d’ell que no coneixia, però per desgràcia, aquell nou Albert només existia al Nord de l’Àfrica. A l’hora de tornar ho va fer amb les maletes de rigor i algunes compres per ell i la família. Va fer 1000 fotos. Es va portar tots els records que va poder amb ell, però es va deixar lo més important. Aquella nova essència descoberta va quedar a Casablanca per sempre.
Londres no era ni molt menys la ciutat ideal per l’Anna. L’Anna no tenia cap ciutat ideal. El seu va ser un viatge de fugida. Va fugir de l’estrès de la vida diària i creia que havia carregat piles. Qui ho havia de dir, dos setmanes desprès va descobrir que les havia gastat encara més i va patir el que avui en dia s’anomena estres post-vacacional. Avui en dia, encara visita ciutats europees i les continua comparant amb la seva Catalunya natal. Avui en dia encara continua fugint.
Per lo que fa a el Santi, va resultar cert que va caminar com mai amb la seva motxilla per tot el país. Va conèixer molta gent, va fer molts amics i va visitar els llocs mes macos que mai els seus ulls havien vist. Ell no va comprar res. Aparentment va tornar amb la motxilla buida ja que inclús la roba que portava la va regalar a una família que el va acollir els dos últims dies del seu viatge. En canvi, la seva maleta era la que tornava més plena. Ell es va trobar a si mateix en el seu viatge i no necessitava comprar cap record. El Santi que ara coneixem porta la India en ell mateix.

Manel Martínez.

Suposo que molts de vosaltres marxareu de vacances aquests dies i porteu setmanes, potser mesos planejant el vostre viatge. Desprès d’aquesta història potser penseu com jo que no es tant important on aneu, sinó perquè hi aneu i que us voleu portar de retorn a la motxilla.

Bones Vacances!

Visca la gresca!!!!!!!!!!!

Ara feia dies que no escrivia i no perquè no hi haguessin motius: la festa major i les seves baralles, alguna novetat sobre els pinets, l’arribada de l’estiu, etc. La veritat es que desprès del pacte impossible volia fer una mica de Kit-Kat i de pau política en aquest blog, però desprès del darrer ple m’he vist amb l’obligació d’escriure un altre cop.
Un altre cop vam assistir a un ple de 30 punts a l’ordre del dia ( sense contar els precs i preguntes). Com podeu imaginar en una jornada tan densa hi ha de tot, punts interessants, punts calents i altres totalment avorrits. En els avorrits, aprofites per fer altres coses com per exemple llegir un missatge d’info vila ( que no se d’on ha sortit ni com tenen el meu telèfon ni els de la majoria d’assistents a la sala, però sempre es interessant rebre noticies del teu poble i divertit escoltar 10 mòbils a la vegada). També hi ha temps per adonar-te’n que l’aire condicionat de la sala supera i de molt els 25º que marca la generalitat; aviso, si algun cop hi aneu a veure un ple porteu-vos roba d’abric!. I com no, els fumadors tenim el nostre espai de temps per sortir de tant en tant a descansar i entrar en calor a la terrasseta de l’Ajuntament. En una d’aquestes sortides vaig tenir la oportunitat de descobrir un altre cosa: La Casa Gran del poble els dies de ple fa jornades de portes obertes. Ho vaig deduir a partir d’un comentari de Josep Faure que va dir que ell venia de públic i no com a tècnic arrel en resposta a un altre comentari del portaveu d’IC-V. Com aquesta mateixa persona va sortir a fumar des de la porta d’entrada de l’ajuntament i no com fem tots/es des de la porta de la sala de plens, es lògic deduir que qualsevol ciutadà que assisteixi com a públic, pot entrar a les dependències de l’ajuntament, donar-se una volta turística i sortir per la porta d’entrada a les oficines. Prometo fer el mateix en el proper ple.... aviam que passa!.
Bé, com a demes de tot això, els polítics continuaven parlant amb la panxa buida, i el cansanci anava fent la seva, el nivell de crispació va anar pujant. Tampoc ajudaven massa el Roger, el Florido i el Faure ( los 3 mosqueteros de l’alcalde) que sempre com a públic i no com a tècnics comprats ni orquestrats per l’equip de govern es comportaven com a autèntics hooligans anglesos perquè tots podem comprovar com són ells realment a la seva vida personal. I al final, va passar el que havia de passar. L’equip de govern decidia finalitzar a les 00,00h degut a l’hora i a la discussió generada per l’últim punt tractat. En aquest el portaveu socialista feia una demanda d’una comissió informativa per saber quin era el punt actual en que es trobava la situació d’un veí del poble ( Antonio Diego) i quins havien estat els passos donats per polítics i policies municipals a l’hora de resoldre-la. Podeu veure la informació de tot aquest “affaire” en el darrer post del Kiko.
El sorprenent va ser l’actuació del Francisco Vega que va començar a llegir el “curriculum delictiu” d’aquest senyor amb la clara intenció de desprestigiar-lo amb causes que ha solventat amb la societat ja fa temps. A demès de ser aquesta una actuació mesquina i miserable, es delictiva.
Diu una dita que coneixeràs a una persona per les seves actuacions: per tant si això es veritat, el Francisco Vega seria una persona mesquina, miserable i un delinqüent. Jutgeu vosaltres mateixos.
Vull acabar l’article fent una dura crítica als senyors Raso, Valero i Griera i a les senyores Peralta i Parellada ja que ells/elles aproven les propostes de l’equip de govern encapçalat pel senyor Homs i el Vega i per tant pensen i actuen com ells, o el que es pitjor, es venen per 700 euros mensuals ( alguns per una mica mes), bé tant es, si ells/elles venen la seva dignitat com a persones per diners, ells mateixos...Jo com tothom, dormo amb la meva consciència cada dia i ara mateix l’únic que em molesta a l’hora de dormir es la calor. Espero que tothom pugui dir el mateix!

P.D 1: Aquest agost, no tanco el blog per vacances.
P.D 2: Lluís, proposa els 3 mosqueteros pel premi de qui la diu més grossa ( em fa il·lusió!!!!!!!!!!!)