Tornada a la realitat

Avui es dilluns 1 de setembre i per tant i per a molts la tornada a la realitat. Feina, estudis, projectes, somnis... i també un nou curs polític.
Pel que respecta a qui escriu, aquest promet ser un any molt intens. Per una banda el meu segon curs universitari amb les seves pràctiques incloses, per altra he acceptat entrenar al Juvenil B de l’escola de futbol de Viladecavalls i tot això combinat amb la meva tasca a l’associació Êthos i un nou projecte teatral: “La mort i la donzella”. Que ningú dubti, però que no continuaré recolzant als meus companys del PSC i involucrat en política municipal...hi ha moltes coses que no funcionen encara ( bé de fet crec que cada cop hi ha menys que funcionen).
Aquest estiu, com veieu, ha estat per mi una temporada de reflexió tibetana per encarar amb força tots aquests projectes. A meitats del mes d’agost però, va succeir una de les coses mes boniques de la meva vida: l’arribada al món del petit Arnau. Si, el meu germà i la meva cunyada van decidir portar a la vida a una nova personeta que ens ha omplert de felicitat a tota la família:
Felicitats Abel i Alba per ser uns pares fantàstics i sobretot... Benvingut Arnau!.

Un conte: Els tres viatgers.

Hi havia una vegada 3 amics: el Santi, l’Anna i ‘Albert. Tots tres tenien unes vides molt agitades i molts projectes de futur. Coincidint amb l’arribada de l’estiu, van començar a planejar les vacances. Eren temps de crisis, però tot i així havien aconseguit estalviar una mica de diners per poder tenir aquest petit plaer durant 2 setmanes.
El Santi va decidir fer un viatge a la India, l’Anna a Londres i l’Albert al Marroc. Tots tres sortien el mateix dia i van quedar per fer un cafè abans de marxar. Aquell mateix dia es van fer una gran abraçada i van quedar a la mateixa cafeteria 15 dies desprès per explicar-se les noves experiències, ja se sap que l’home es un animal de costums.
Un cop van tornar, cap d’ells semblava el mateix.
L’Albert es va deixar portar per la màgia del món àrab. Es va perdre pels carrers de Casablanca i va entendre millor aquella cultura desconeguda per ell. Parlava del Marroc amb melangia i no acabava de trobar el seu lloc en el seu retorn. Tenia els ulls plorosos i tant en Santi com l’Anna van deduir que s’havia enamorat d’alguna noia del país veí.
L’Anna en canvi, parlava de tot el que havia fet a Londres. Va veure museus, el Big Ben, el musical de Cats... i inclús va estar un dia sencer viatjant amb l’espectacular metro anglès. Semblava excitada i no deixava de comparar els dos països, on el nostre sortia clarament perdedor. Ella també volia tornar, els altres dos amics sabien que l’Anna era molt inquieta i van pensar que el poble se l’hi havia fet petit. Van creure que Londres era la ciutat ideal on l’Anna podia fer realitat els seus somnis.
El Santi es veia realment calmat. Va ser el que menys anècdotes va explicar i estava content d’estar a casa un altre cop. Va recórrer el país amb motxilla o al menys això deia ell; perquè vist el seu estat tant l’Anna com l’Albert van pensar que el mes segur es que el Santi hagués descansat en les platges paradisíaques i les muntanyes màgiques del món hindú.
Com 15 dies abans tots tres es van fer una gran abraçada, van respirar fort i desprès d’un silenci van marxar a casa pesant en els seus viatges.
Tots es van equivocar.
L’Albert no s’havia enamorat de cap noia. L’Albert va descobrir una part d’ell que no coneixia, però per desgràcia, aquell nou Albert només existia al Nord de l’Àfrica. A l’hora de tornar ho va fer amb les maletes de rigor i algunes compres per ell i la família. Va fer 1000 fotos. Es va portar tots els records que va poder amb ell, però es va deixar lo més important. Aquella nova essència descoberta va quedar a Casablanca per sempre.
Londres no era ni molt menys la ciutat ideal per l’Anna. L’Anna no tenia cap ciutat ideal. El seu va ser un viatge de fugida. Va fugir de l’estrès de la vida diària i creia que havia carregat piles. Qui ho havia de dir, dos setmanes desprès va descobrir que les havia gastat encara més i va patir el que avui en dia s’anomena estres post-vacacional. Avui en dia, encara visita ciutats europees i les continua comparant amb la seva Catalunya natal. Avui en dia encara continua fugint.
Per lo que fa a el Santi, va resultar cert que va caminar com mai amb la seva motxilla per tot el país. Va conèixer molta gent, va fer molts amics i va visitar els llocs mes macos que mai els seus ulls havien vist. Ell no va comprar res. Aparentment va tornar amb la motxilla buida ja que inclús la roba que portava la va regalar a una família que el va acollir els dos últims dies del seu viatge. En canvi, la seva maleta era la que tornava més plena. Ell es va trobar a si mateix en el seu viatge i no necessitava comprar cap record. El Santi que ara coneixem porta la India en ell mateix.

Manel Martínez.

Suposo que molts de vosaltres marxareu de vacances aquests dies i porteu setmanes, potser mesos planejant el vostre viatge. Desprès d’aquesta història potser penseu com jo que no es tant important on aneu, sinó perquè hi aneu i que us voleu portar de retorn a la motxilla.

Bones Vacances!

Visca la gresca!!!!!!!!!!!

Ara feia dies que no escrivia i no perquè no hi haguessin motius: la festa major i les seves baralles, alguna novetat sobre els pinets, l’arribada de l’estiu, etc. La veritat es que desprès del pacte impossible volia fer una mica de Kit-Kat i de pau política en aquest blog, però desprès del darrer ple m’he vist amb l’obligació d’escriure un altre cop.
Un altre cop vam assistir a un ple de 30 punts a l’ordre del dia ( sense contar els precs i preguntes). Com podeu imaginar en una jornada tan densa hi ha de tot, punts interessants, punts calents i altres totalment avorrits. En els avorrits, aprofites per fer altres coses com per exemple llegir un missatge d’info vila ( que no se d’on ha sortit ni com tenen el meu telèfon ni els de la majoria d’assistents a la sala, però sempre es interessant rebre noticies del teu poble i divertit escoltar 10 mòbils a la vegada). També hi ha temps per adonar-te’n que l’aire condicionat de la sala supera i de molt els 25º que marca la generalitat; aviso, si algun cop hi aneu a veure un ple porteu-vos roba d’abric!. I com no, els fumadors tenim el nostre espai de temps per sortir de tant en tant a descansar i entrar en calor a la terrasseta de l’Ajuntament. En una d’aquestes sortides vaig tenir la oportunitat de descobrir un altre cosa: La Casa Gran del poble els dies de ple fa jornades de portes obertes. Ho vaig deduir a partir d’un comentari de Josep Faure que va dir que ell venia de públic i no com a tècnic arrel en resposta a un altre comentari del portaveu d’IC-V. Com aquesta mateixa persona va sortir a fumar des de la porta d’entrada de l’ajuntament i no com fem tots/es des de la porta de la sala de plens, es lògic deduir que qualsevol ciutadà que assisteixi com a públic, pot entrar a les dependències de l’ajuntament, donar-se una volta turística i sortir per la porta d’entrada a les oficines. Prometo fer el mateix en el proper ple.... aviam que passa!.
Bé, com a demes de tot això, els polítics continuaven parlant amb la panxa buida, i el cansanci anava fent la seva, el nivell de crispació va anar pujant. Tampoc ajudaven massa el Roger, el Florido i el Faure ( los 3 mosqueteros de l’alcalde) que sempre com a públic i no com a tècnics comprats ni orquestrats per l’equip de govern es comportaven com a autèntics hooligans anglesos perquè tots podem comprovar com són ells realment a la seva vida personal. I al final, va passar el que havia de passar. L’equip de govern decidia finalitzar a les 00,00h degut a l’hora i a la discussió generada per l’últim punt tractat. En aquest el portaveu socialista feia una demanda d’una comissió informativa per saber quin era el punt actual en que es trobava la situació d’un veí del poble ( Antonio Diego) i quins havien estat els passos donats per polítics i policies municipals a l’hora de resoldre-la. Podeu veure la informació de tot aquest “affaire” en el darrer post del Kiko.
El sorprenent va ser l’actuació del Francisco Vega que va començar a llegir el “curriculum delictiu” d’aquest senyor amb la clara intenció de desprestigiar-lo amb causes que ha solventat amb la societat ja fa temps. A demès de ser aquesta una actuació mesquina i miserable, es delictiva.
Diu una dita que coneixeràs a una persona per les seves actuacions: per tant si això es veritat, el Francisco Vega seria una persona mesquina, miserable i un delinqüent. Jutgeu vosaltres mateixos.
Vull acabar l’article fent una dura crítica als senyors Raso, Valero i Griera i a les senyores Peralta i Parellada ja que ells/elles aproven les propostes de l’equip de govern encapçalat pel senyor Homs i el Vega i per tant pensen i actuen com ells, o el que es pitjor, es venen per 700 euros mensuals ( alguns per una mica mes), bé tant es, si ells/elles venen la seva dignitat com a persones per diners, ells mateixos...Jo com tothom, dormo amb la meva consciència cada dia i ara mateix l’únic que em molesta a l’hora de dormir es la calor. Espero que tothom pugui dir el mateix!

P.D 1: Aquest agost, no tanco el blog per vacances.
P.D 2: Lluís, proposa els 3 mosqueteros pel premi de qui la diu més grossa ( em fa il·lusió!!!!!!!!!!!)

Pactes Impossibles

Avui començo aquest article remarcant que aquest blog es un espai de reflexió personal i per tant totalment individual. És a dir, no segueix una “estratègia política onanística del ordinador” com diu el senyor Vega ( perdó el Francisco Vega, ja vaig dir una vegada que lo de senyor s’ho havia de guanyar i que lo de Paco ho deixava pels amics) ni està consensuada amb els meus companys de partit del PSC-Viladecavalls, ni amb les JSC, ni amb els companys de teatre, ni amb ningú.
Vull deixar això molt clar per poder opinar sobre les darreres publicacions al diari de les converses a 4 bandes entre PSC, IC, ERC i PVA per canviar el color polític de l’Ajuntament de Viladecavalls i deixar a CiU a la oposició.
Qui em conegui o segueixi l’actualitat en aquest blog, sap de les meves diferències amb la PVA en general i amb el Francisco Vega y Aragón en particular; per tant crec que a ningú l’estranyarà que estigui totalment en contra d’aquest hipotètic pacte i més encara si el futur alcalde del poble ha de ser l’actual tinent alcalde.
Les conclusions que si puc fer ara mateix són tres :
1) Sens dubte el més perjudicat de tot això es el senyor Homs. La seva manera de fer política ha fet que ni tan sols els seus socis de govern estiguin còmodes amb la situació i es presten a escoltar altres propostes. No m’agradaria estar en la pell de cap dels regidors de CiU o de l’únic representant de la PVA. Si al principi de la legislatura el senyor Homs no confiava en ningú i va acomiadar improcedentment al senyor Molina o a la senyora Berenguer, ni m’imagino el que pot fer amb els seus propis companys.
2) El poder pel poder que ha demostrat tenir el Francisco Vega. Ha demostrat ser un home sense escrúpols polítics que ven els seus ideals per una alcaldia. Evidentment no hem crec que ha estat en contacte amb l’alcalde en tot moment i menys encara que li hagi fet partícip de les reunions mantingudes entre les altres forces polítiques amb la oposició.
A ningú se li escapa que la PVA forma part de l’equip de govern per tres o quatre vots ( els que li van faltar a CiU per la majoria absoluta) i que les ganes de conservar la cadira a qualsevol preu, han fet que aquesta agrupació vulgui nous pactes per destronar a CiU i evitar així un govern monocolor en la propera legislatura en la que ells no hi estarien representats.
3) També remarcar sense excepció la poca sensibilitat demostrada per tots els actuals representants dels partits polítics de Viladecavalls als seus votants, i que com sempre han actuat d’esquenes als seus votants; per una banda IC que destapa l’intent liderat pel PSC de canviar la mala manera de fer de l’actual equip de govern, per altra la de ERC que un altre cop posa pals a les rodes ( tal i com va fer en l’anterior legislatura) perquè no volen un alcalde socialista. Finalment la del PSC que intenta fer un moviment legal, però amb el suport d’aquell que va formar part de l’agrupació socialista de Viladecavalls i de la que no va sortir molt elegantment.
4) Sens dubte el pal més gran, i em sap molt greu, als representants d’IC i de ERC. En el moment en que 4 grups municipals mantenen reunions per tal de formar equip de govern, es perquè tots hi estan d’acord. El que queda molt lleig es desmarcar-se en el moment en que no es possible, destapar les negociacions, possiblement ser els culpables de que el pacte no es dugui a terme per falta de poder en el hipotètic nou equip i amagar la mà demanant transparència en una “conspiració i ball de cadires” ( paraules textuals del Carles en el seu blog) de la que ells hi son partícips. A això només li puc dir poca maduresa política i per tant poca maduresa per governar.

Com veieu no he fet un anàlisis a fons a nivell de partit. Aquestes declaracions són les del Manel Martínez vistes des de fora ( des de la meva finestra), com un ciutadà més del poble. Òbviament tot això porta unes conseqüències com a membre de l’agrupació socialista, però ara per ara encara es d’hora per prendre decisions.

Recollida de firmes

NOTA DE PREMSA ENVIADA PER LA COMISSIÓ BASTIM EL TEATRE

El mes passat va néixer a Viladecavalls la comissió Bastim el Teatre, formada per diferents representants dels grups de teatre locals i d’altres entitats culturals, amb la finalitat de desenrocar l’actual situació en vers el futur auditori de Viladecavalls.
En aquest curt temps de vida, la comissió s’ha reunit dues vegades amb la regidora i la tècnica de cultura, les senyores Regina Parellada i Núria Torres; i un cop amb el tresorer del casal, entitat involucrada que es propietària de l’espai on es podria ubicar el futur auditori. Per contra, desprès de varis intents de reunir-se amb l’alcalde, el senyor Sebastià Homs, no ha estat possible.
Desprès d’aquestes trobades, l’Ajuntament ha informat que s’ha trobat el conveni firmat amb el Casal en els inicis de les negociacions i que sembla que estaven desapareguts fins ara. Davant d’això, la senyora Parellada ha encarregat uns estudis jurídics a la Diputació i uns altres arquitectònics per tal de valorar si es viable aprofitar les instal·lacions del Casal o per contra hi ha cap altre emplaçament que reunís unes millors condicions econòmiques i estructurals.
Segons el representant del Casal, senyor Josep Cruz, ells estan disposats a qualsevol tipus de negociacions ja que, segons ell, no hi ha possibilitat de que no hi hagi acord entre les dues entitats.
Informats per l’Ajuntament de que a finals d’aquest any o inicis del vinent hi ha la previsió de que surtin noves subvencions per la construcció de nous teatres per part de la Generalitat i conscients de que ambdues parts estan disposades a arribar a un acord, però que per contra la situació continua enrocada, la Comissió Bastim el Teatre ha decidit dur a terme una sèrie d’actuacions amb la finalitat de conscienciar al poble de la necessitat d’aquest espai i agilitzar les negociacions. La primera actuació programada es una recollida de firmes que s’iniciarà el proper cap de setmana, coincidint amb la Festa Major i finalitzarà l’onze de setembre

Comissió Bastim el Teatre.

Dos dies, nomès dos dies

Ja fa un temps que va sortir la notícia de les converses entre el PSC-PVA-ERC-ICV i suposo que molts de vosaltres us preguntareu per la meva opinió al respecte. Aquesta nota es per demanar-vos dos dies més, nomès dos dies més.

Us puc abançar el que molts ja sabeu; personalment estic completament en contra. Lògicament tot això té unes conseqüències que fa dies que valoro i es per això que demano dos díes per acabar de decidir-me i poder expresar tot el que vull dir al respecte.

Moltes gràcies per la paciència.

Manel

Vaga de transportistes

Avui per fi s’ha desconvocat del tot la vaga de transportistes que durant tota la setmana passada va col·lapsar les principals carreteres de tota Espanya. Com la noticia ha aparegut a tot els mitjans de comunicació, només m’agradaria mostrar la meva opinió al respecte.
En primer lloc vull mostrar tot el meu recolzament als professionals del transport que van secundar la vaga i molt especialment al company mort a Granada. L’anomeno company perquè avui, encara que fa uns 9 mesos que ja no m’hi dedico, em considero transportista. Ho porto a la sang, es l’ofici del meu pare i ara també del meu germà. He viscut en primera persona els problemes derivats de la puja del gasoil i de la baixada de tarifes d’algunes empreses. Encara no entenc perquè si els taxistes poden posar una tarifa mínima, no ho poden fer els camioners.
La vaga no ha estat molt llarga, només una setmana, però en molts espais s’ha criticat la postura dels vaguistes i dels problemes que aquesta ha comportat a la població. Em sorprèn que ningú, en canvi, s’hagi queixat de tots aquells que s’han tornat bojos al supermercat omplint carros i buidant les prestatgeries. Segur que una carretera tallada comporta problemes de circulació, però ningú ha recordat que el cotxe es considerat article de luxe i que per anar a treballar es més ecològic agafar el transport públic. També es veritat que els piquets no han deixat anar a treballar a aquells que si ho volien, però a l’hora de beneficiar-se dels acords, no es fa diferència entre els que secunden la vaga i els que no. Es per això que trobo just que l’aturada sigui total i que les pèrdues siguin per a tots iguals, ja que els beneficis també ho seran.
Per acabar vull destacar que la vaga només s’ha desconvocat temporalment. Una setmana d’aturades, significa una setmana sense ingressos i igual despesa de pagaments ( excepte la del gasoil) i per això no es pot mantenir molt de temps. Només espero que en les següents accions, tots/es tinguem una mica més de paciència i comprensió cap a un sector cada vegada més marginat, però totalment necessari per a tothom com s’ha demostrat aquesta setmana.